Exposicions Fotogràficas

Aquest projecte rendeix homenatge a un tipus de dona molt específic. La “bata” és el vestit de treball que utilitza. Aquesta dona era la matriarca en una societat fortament patriarcal. Criada per a cuidar de la seva família, poques vegades pensava en els seus propis somnis. Parlem d’un grup poc representat i poc apreciat. Vull donar-li una veu i l’homenatge que es mereix. Aquest tipus de dona està en perill d’extinció, igual que la “bata”. A Espanya són la darrera generació. Les sessions de fotos de la sèrie són una aventura creativa on aquestes dones entren en un estat de joc sense ni tan sols adonar-se’n. Les retrato en els seus pobles, dins de les seves cases i llocs de treball. Trenquen les seves fortes rutines mentals i de temps. Es transformen i, a la vegada, transformen el seu entorn.

Crec en una zona màgica durant les nostres sessions en les que les “dones de bata” se senten lliures d’expressar la seva bogeria creativa. El projecte és en sí mateix una experiència d’apoderament. Aquest és el veritable homenatge i no només les imatges finals. La bata és el punt entorn al qual gira el meu estudi. A partir d’aquí, analitzo qüestions de gènere, canvis sociopolítics en la societat i paisatges humans. Aquestes dones han format part de la meva infància. La força i l’afecte són les qualitats que les defineixen. La meva generació ha estat criada per elles. Però nosaltres, les dones modernes, hem canviat els nostres rols. Cada pas endavant necessita una mirada cap enrere per a veure allò que estem deixant enrere i entendre cap a on volem anar. L’humor és un component important al meu treball. És la porta d’entrada per arribara diferents nivells d’interpretació. Per a aquest projecte documental vaig viatjar a un poble de l’Espanya profunda: Villarmienzo, perdut entre les planúries de blat i pràcticament deshabitat per la despoblació i l’èxode rural. Vaig convèncer a sis dones locals de 80 anys per a que es deixessin retratar per mi. Les vaig vestir amb les clàssiques “bates” i també vaig incloure algunes elegants dissenyades per mi. És un projecte documental a l’estil del que jo anomeno “Antropologia Fantàstica”. Aquest terme es refereix a la ciència de l’estudi del ser humà, barrejat amb una aproximació conceptual (fantàstica). Els personatges són reals però hi ha una intervenció des de l’exterior i cert nivell de participació i joc amb l’auto-representació. Aquí veiem el capítol u d’un projecte en curs,tot i que independent en sí mateix, ja que s’exhibeix i publica com una història consistent. L’estudi està destinat a créixer a través de diverses ubicacions geogràfiques, narrant diferents històries i experimentant a cada capítol un estil diferent de representació.

Lucía Herrero va estudiar Arquitectura, Fotografia i Teatre Físic. La seva obra fotogràfica ha guanyat premis internacionals i el seu estil en fotografia documental / artística ha interessat comissaris i editors de tot el món. Les imatges de Lucia s’exhibeixen a nivell internacional en museus, galeries i festivals de fotografia. Durant els darrers anys ha desenvolupat un enfocament de la fotografia documental anomenat per ella “Antropologia Fantàstica”. És una barreja entre ciències socials i intervenció artística. Retrata persones i cultures amb elements dramàtics i fantàstics.